Mediterraneo. la pel·lícula

Vas buscant i van apareguent. Així va ocorrer amb el film italià "Mediterraneo", i més quan t'assabentes que va ser guanyador d'un Òscar de l'acadèmia a la millor pel·lícula estrangera l'any '91. Hi han tants films que no s'ho mereixen i aquest és un d'ells.

No deixa de ser una pel·lícula un tant mediocre i amb el regust sentimentaloide de l'enyor, la nostàlgia i tot allò que a nosaltres tant ens agrada....però ai! amics:

La bellesa de l'illa de Kastellorizo,la immensa llum que reflecteix, l'encertada pau que transmet el seu paisatge i tot el solatge que transpira mediterrània profunda, fa que siga una altra de les nostres preferides.

La banda collona que corre a càrrec de Giancarlo Bigazzi i Aziz Il turco també és preciosa, ideal, calma.

Per cert als amics Fàbio I Maribel oriunds de la peninsula itàlica que també viuen molt la mediterraneïtat propiament dita, els agrada molt la pel·lícula Mediterraneo, però amb la seua versió original. Diuen que els personatges trets de tots els caràcters itàlics guanyen molt més. En fi, veieu-la si podeu i sinò ens la demaneu.

Aturant el pas.

Mentre, així, sentada, es va concentrar en viure,en sentir el vent salitre a la seua gola, en percebre-ho tot: l'aspror estimulant de la pedra contra els seus dits, el colp aromàtic de la murta, la tendresa dels seus cabells contra el seu coll...
( "La vella Sirena". Jose Luis Sampedro)

Nosaltres per la nostra part crec que anem a continuar, encara ens queda molt que oferir, tenim a l'abast un volum prou ample d'informació al voltant de la mediterrània.

Ens para una mica (açò és un parer)el punt d'embafor,-barrejat d'enyorança, malenconia i nostàlgia- que presenten totes les entrades que fem i farem, que fa del viatge cap a la idilia, mil vegades ja comptat,una mica "sols per a amants".

Per a tos vosaltres, aquells que estimeu: ajudeu-nos, compartim.

Aquesta preciosa sèrie que el gran Ramon Folch va conduïr des del 86 al 89 fragmentada en cinquanta capítols és una petita joia dels nostres arxius.

sons mediterranis

oktapodi

Una curiositat: petita joia de l'escola d'imatge gobelins d'on surten un gran nombre de curtmetratges, sobre tot d'animació ací en podeu veure uns quants http://www.companiaperfecta.com/archives/78.

Oktapodi però, lliga perfectament amb les trobades mediterrànies del blog. Ni més que siga, perquè es troba ambientada en la desgastada illa de Santorini. Thíra bella com ella sola -us la recomane- però feta malbé com sempre per la ma del monstre

La Mar, el Blau i el Gegant.

Mediterrània profunda solitud gegant aigües mares t'espenten cap al més enllà. Cap a la llibertat amb desmesura.

On cadències úniques i sonoritats abissals hi són l'envolcall.

Només per tu. Tu, que ens pots experimentar.En un instant únic, essencial, defragmentat.

En l'espai on m'adone de nostre lapse insignificant.

Mediterrània ara desconeguda, em minva el temps, i poc, molt poc a poc, sent l'univers ignot a sota dels meus petits peus.

Mediterrània Tota ella banyada per l'intensitat que hem buscat tants anys fa.

Es un poc d'això el que t'he transmès durant tot aquests temps, i tu, tu així meu has pagat.



Al voltant de "Le Grand Blue" hi trobaràs moltes xerrameques: l'existència real del protagonista Jaques Mayol que molt poc, o res, te a veure amb la vida que ens relata el film. La barrabassada de la versió per a l'Amèrica que es va fer de la peli. La poca repercussió que va obtindre. Que si alguns els deixa indiferent i altres no, l'actriu, etc.

Per a mi és una de les pel·lícules fetitxe d'aquesta recerca cap a la idília, no només pel Gran Blau, que queda molt ben reflexat gens menyspreat, sinó i també els magnífics exteriors a l'illa d'Amorgos a la platja Agia Anna i altres indrets del Mediterrani i com no també a la banda sonora de l'Eric Serra, essencial.

gramola mediterranea

Simon Jeffes és un d'aquells personatges, com tants altres, que va saber beure de la essència mediterrània, on segurament remullaria les seues inquietuds més d'una vegada. Es va impregnar de la senzillesa del paratge que l'envoltava i amb ell, va orquestrar aquesta meravella de gramola meridional, ja saps.

I és així com vull començar a posar de relleu la meua teoria de la gran mamella mediterrània que acull sense esforç a tot aquell que vulga xuclar d'ella, sabent fins i tot, el que això comporta.

Simon i el seu grup, amb la sensibilitat que els caracteritza, ens mostren de la manera més senzilla i des de la seua condició de forans, la raó de ser d'aquest homenatge al blau, a la llum, al blanc allò etern, al pas cadent del moment mediterrà: nostàlgia, idilia, llum, migdia, ponent, calor, aigua, frescor i vistes impregnades de descans.

...a la recerca i més enllà.

Mediterrània
de Pep Bermejo

És la mar, mare de la cultura,
qui ha unit tots els pobles,
de les ribes daurades,
amb el pi verd i negre.

No som part de la bàrbara Europa
de les terres del fred.
Som fills del blau i del blanc,
de les terres del Sol,
de la Mediterrània.

Vull creure que el Pep Bermejo em deixarà que encapçale aquesta primera entrada amb el sabor salitre de les seues esferidores lletres. Aixi com també, de tot allò amb el que necessite creure, perquè et vull mostrar amb mi, les meravelles que d'aquest, nostre somni, la gent arriba a creure. La Mediterrania és tan a prop. Som tots, per un moment, avessats als seus cansats pits xuclant com a monstres, els que ens hem sentit mediterrans, tots aquells que ens havem arrimat, vinguerem d'on vinguerem i sense el seu menyspreu, com una gran mare "nostrum" bressolada, els que hem tingut la sort de poder viure-ho - i a més com uns malcriats- que no hem naix per més, de donar allò que ara i durant un temps, restaré al seu parer, i deixaré el meu parer.